Una notícia curiosa...

Avui 15-10-2007 al diari El Periódico venia una curiosa notícia: “Dominus vobiscum” . Recuperació d’una tradició secular.
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma
=CAT&idnoticia_PK=450140&idseccio_PK=1021.
La periodista Olga Merino ens relata com a partir del dia 14-10-2007 s’imparteix, la primera missa dels diumenges, en Llatí, a la parròquia de Barcelona Joan Maria Vianney. L’esmentada església es troba al carrer Melcior de Palau 56 (incloc l’adreça per tots aquells que hi vulgueu assistir...) i permet seguir l’ofici amb unes fotocòpies que reparteixen.
Resulta que Benet XVI va publicar el 7-7-07 un motu proprio (iniciativa pontifical al marge de la cúria vaticana) on autoritza les parròquies a oficiar la missa en el ritu preconciliar, sempre i quan algun creient ho demani. Sembla ser que en l’esmentat temple, una persona, en representació d’una col·lectivitat, ho va sol·licitar. Total, van assistir unes 20 persones.

El que m’ha atret del tema és que precisament la setmana passada, en una classe magistral universitària, va sortir el tema de si el llatí és una llengua morta o no. Doncs bé, podeu tenir clar que per una petita col·lectivitat és ben viu. Segurament, si per ells fos, fins i tot a l’hora de comprar el pa el demanaríem en aquest sacre idioma. Bromes apart, en l’esmentada presentació Jordi Mascarella va fer al·lusió a un tema clau en la realitat de qualsevol llengua, ja sigui morta o viva, però que pren especial realç en la notícia que he presentat:
Podem identificar la llengua com a símbol ? I com a signe?
La resposta d’aquesta pregunta podria ocupar un llibre sencer, sens dubte i les respostes poden ser controvertides, però una realitat és innegable. Els símbols i els signes tenen data de caducitat, per les raons que siguin, mentre que les llengües, com a medi vehicular en la comunicació son perennes. Vull aclarir que quan parlo de llengua no parlo d’idioma, l’idioma és indiferent, quan parlo de llengua parlo del mitjà de comunicació.

La segona lliçó per treballar a televisió

Amb aquest video tanco la primera part de les lliçons destinades a tots aquells que vulgueu dedicar-vos un dia a treballar a televisió. Amb les dues primeres lliçons he volgut mostrar la importància que té donar tot el que "es porta a dins" per treballar en un mitjà de comunicació tan modèlic com aquest.

El fluor, tot avantatges... o no?

Últimament he estat fullejant un llibre curiós, Mentiras oficiales, 10 conspiraciones que han cambiado la historia una d’aquestes conspiracions tracta sobre una substància que té una molt bona premsa entre l’opinió pública general, el fluor.

Però no és or tot el que brilla. El fluor, combinat amb altres elements els reforça i altera, fins al punt de poder-lo fer servir en insecticides o matarates.

Quan l’ingerim i la nostra sang l’assimila, va a parar a les parts dures del cos, com són els ossos o les dents, podent produir amb la seva ingestió regular fragilitat dental i òssia (fluorosis òssia). A més una part petita s’elimina per l’orina podent produir greus trastorns en persones amb problemes renals o diabetis. També sembla provat que pot transformar cèl·lules normals en cèl·lules cancerígenes.

He dit fragilitat dental? Doncs sí. Sembla comprovat que prendre aigua fluorada per evitar les càries només és recomanat en nens d’entre cinc i sis anys i fora d’aquestes edats, pot ser fins i tot perjudicial, per les raons abans esmentades.

On són, doncs, els efectes beneficiosos que ens venen? Sembla ser que el fluor és un residu tòxic que generen les grans indústries de l’alumini i gràcies a l’ús d’aquest residu, aquestes indústries se n’han pogut desfer.

Però, tenen alguna relació aquestes indústries i la campanya pro-fluor? Segons Heyle, quan es va començar a promocionar el consum d’aigua fluorada, per evitar les càries, anys 1930-1940 aproximadament, un investigador Gerald J. Fox ,finançat per aquestes empreses, va avalar la teoria d’un element químic de baix cost que seria beneficiós per eradicar el problema de les càries. Aquests residus, que començaven a acumular queixes pel seu abocament al medi ambient (rius, etc..) miraculosament es van convertir en un miracle per la humanitat, en forma de producte combatent de les càries.

Les autoritats estan assabentades de les parts per milió recomanades que es poden afegir a l’aigua, doncs bé, mentre que al Japó no arriben al límit, en algunes ciutats d’ Estats Units o Gran Bretanya dupliquen i tripliquen aquestes quantitats, factor que els amants de les conspiracions imputaven al fet que el fluor fa a les persones més submises i dòcils enfront les rutines, sembla provat que s’usava en els camps de concentració durant la 2ª guerra mundial per sotmetre els presos.

Però no patiu. Pels amants de la higiene dental cal dir que la pasta de dents no és fluor en sí, sinó fluorur de sodi, o sia que mentre no l’ingeriu no us donarà problemes.

Així que ja sabeu, renteu-vos les dents, però no creieu tot el que us diuen.